Sinopsi

“Jo explico històries, i els en voldria explicar algunes de personals sobre el que anomeno “el perill d’una sola història”. Vaig créixer en un campus universitari a l’est de Nigèria. La mare diu que vaig començar a llegir quan tenia dos anys, tot i que jo diria que va ser més aviat, als quatre. Vaig ser una lectora precoç, i el que llegia era literatura infantil anglesa i nord-americana.

També vaig ser una escriptora precoç. Quan vaig començar a escriure, als set anys, contes amb llapis, amb il·lustracions de colors, que la meva pobra mare havia de llegir, escrivia la mateixa mena d’històries que llegia. Tots els meus personatges eren blancs amb ulls blaus, que jugaven a la neu, menjaven pomes i parlaven contínuament del clima: que fantàstic que era que hagués sortit el sol. Això, malgrat viure a Nigèria i no haver-ne sortit mai. No teníem neu. Menjàvem mangos. I mai parlàvem del clima, perquè no era necessari. […]

Crec que això ens demostra com en som, de vulnerables i influenciables, davant d’una història, especialment quan som infants. Perquè jo només llegia llibres en els quals els personatges eren estrangers. Estava convençuda que els llibres, per naturalesa, havien de ser d’estrangers, i explicar coses amb les quals no em podia identificar. Tot va canviar quan vaig descobrir els llibres africans. No n’hi havia gaires.  I no eren tan fàcils de trobar com ho eren els estrangers.”

Chimamanda Adichie – El perill d’una sola història

Adichie, escriptora nigeriana, ens parla de les dificultats que de petita  li suposà transcendir la història que tantes vegades havia sentit. Relats com aquests també es troben a casa nostra. Quines són les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos? Com construïm els nostres personatges i els dels altres, o quina mena de narracions ens agrada sentir?

També podem preguntar-nos més directament des d’aquí: Què és l’Àfrica? Com és aquest continent immens? Aquestes són qüestions que sovint obren més preguntes que no  tanquen.

L’Àfrica és el gran desconegut dels llibres d’història de l’escola. Una història que sovint  en narra en to èpica descoberta per part dels navegants europeus del segle XVI;  com si allà no hi hagués  viscut ningú  des de fa milers d’anys. D’altra banda, les imatges que n’arriben a través de documentals ens parlen d’un jardí de l’Edèn on les bèsties i les poblacions humanes conviuen en l’harmonia de la tradició i dels costums des de temps ancestrals.

Un escenari més turbulent és el que ens presenta l’actualitat informativa. L’Àfrica és caldo de cultiu del terrorisme islamista, font de guerres inacabables i conflictes armats fruits d’odis tribals i de la cobdícia pels recursos que ofereix la terra. Alhora, la fam i malalties com la malària o la sida semblen causes de mort endèmiques del continent. Tot plegat contribueix  que occident segueixi construint, com fa des de fa segles, un imaginari col·lectiu de l’Àfrica negra.

Defugint d’aquest imaginari de blancs i negres, aquesta exposició vol mostrar fragments de la realitat de Ndu, un petit poble del nord-oest del Camerun. Allí vàrem viure i conviure durant un mes. A l’escola, amb els infants, vàrem compartir jocs, cançons i algunes petites lliçons. A casa, vàrem compartir l’escalf de la llar i els olors de la cuina. Durant aquell mes vàrem viure les escenes de la quotidianitat. Moments que ens mostraren una realitat que, malgrat la distància, resulta molt propera. Res d’imaginaris preconcebuts ni d’històries úniques, sinó dimensions i espais compartits que se sobreposaren a les singularitats culturals que ens podien separar.

Anuncis